Resulta difícil no parlar de Trump si el que es pretén és tractar d’algun tema d’actualitat. Més simplement encara: l’actualitat a tot el món està en el que diu i fa el president Trump. Cada dia ens desperta amb una nova amenaça, advertiment, condemna o declaració contundent amb la finalitat –o això sembla– d’inquietar-nos, alarmar-nos o, com a mínim, trasbalsar el nostre estat d’ànim. I, sense cap mena de dubte, això és el que el personatge es proposa; no és ni casual ni fruit de cap improvisació; tot està programat, pensat i volgudament executat en temps i forma convenient als interessos del senyor Trump i el seu equip.

El silenci com a resposta ja no és possible. Seria una simple pèrdua de temps; una manera poc intel·ligent d’afeblir encara més les posicions que Trump vol castigar i, fins i tot, enderrocar. Certament, a vegades no és intel·ligent respondre a les provocacions de l’adversari. El temps, molt sovint, ressitua els problemes i les tensions, però, en aquest cas, no. Per Trump el silenci és el reconeixement de la seva victòria. El silenci, per ell, és el llenguatge de la derrota que ell imposa als que ell pretén castigar. És a dir, a tots els que no vulguin acceptar que és Trump i només Trump el que ha de dirigir el futur del nostre món. “Jo mano”, i la resta, a callar; i així el silenci dels altres és el reconeixement de la seva claudicació.
El silenci té massa regust de complicitat; cal parlar, fer de la parla la via de la llibertat
Ja no es pot callar. Cal expressar en veu alta i forta que no!, que no s’accepta el que es pretén imposar. Que això pot tenir costos, segur. Però que la història ens demostra que el silenci acovardit està sempre en l’origen dels grans traumes de la humanitat. Vaja, que Europa no pot deixar Ucraïna a la sort del senyor Trump compartint glòria amb Putin. Que el món lliure no pot tolerar que es vulgui convertir Gaza en un gran casino, construït damunt les cendres d’una guerra ferotge. Que els aranzels no són expressió ni de llibertat ni de progrés. Que la misèria de molts no pot ser el preu de cap orgull patriòtic. Cal dir que aquest camí no pot comptar ni amb la conformitat ni amb la complicitat silenciosa del món lliure, amb una Europa compromesa amb la defensa dels valors que li han donat vida.
Aquests dies s’ha recordat a casa nostra el pensament de Federico Mayor Zaragoza. I hem recordat que definia el silenci com un delicte, i la memòria, com un deure. La combinació de totes dues afirmacions, poèticament expressades, té avui una forta actualitat. La memòria ens apropa als errors passats que no volem repetir. I el silenci té massa regust de complicitat com per poder-lo assumir. Cal parlar, fer de la parla la via de la llibertat. El silenci no es trenca només per cridar, també es demostra discrepant, no tenint por d’expressar la disconformitat; proposant alternatives; sentir-se orgullós de no sotmetre’s al dictat de la por. Ara ens convé, com a europeus, preservar la nostra identitat, feta de valors als quals no volem renunciar. Dialogar per acordar, per aprendre i viure el respecte de la diversitat, la diferència.
Europa, sigues forta; sigues tu! La nostra pau, la memòria ens ho diu, no s’escriu amb p de Putin. I Trump ho ha de saber. Cal parlar per fer-li saber. Certament, ens correspon assumir més responsabilitats directament i no dipositar-les en l’esforç dels Estats Units. La pau, ho sabem, té un cost. Però no és pau la que dona la victòria al que ha provocat la guerra. Ni és pau la que nega els drets de tantes i tantes persones. No ens confonguem: la pau sense dignitat no és pau. No volem, els europeus, que el nostre silenci ens faci còmplices de la pèrdua de la llibertat dels que confien en nosaltres. És difícil oblidar el preu que Europa ha pagat al llarg de la història quan ho va acceptar. Casualment, ara també s’ha celebrat una conferència a Múnic per parlar de seguretat i pau. La memòria ens recorda que precisament va ser a Múnic on es va celebrar una conferència semblant, just abans de començar la Segona Guerra Mundial. Casualitat? Potser sí, però no menyspreable!
Trump vol imposar-nos la seva visió del món. La resposta no és ni l’insult ni la desqualificació personal. És, simplement, dir que no la compartim. I que farem tot el que estigui al nostre abast per tal que les seves propostes no prosperin.Tot plegat és massa crític? No ho sembla. Però, en tot cas, la memòria no ens permet el silenci. Memòria, sí, però per no callar.