Heus aquí unes idees molt simples, rebutjades per la majoria dels qui les escolten, i que, no obstant això, mantinc convençut. Són aquestes: 1. Rússia és Europa. 2. La relació entre els Estats Units i Europa ha estat sempre una pura relació d’interessos recíprocs. 3. Europa només serà acceptada com un actor polític global si la UE i Rússia actuen coordinadament, per estar vinculades mitjançant un tractat estable que concerti els seus interessos respectius. Vegem-ho.

1. Rússia és Europa. És cert que el nucli germinal d’Europa és carolingi (francoalemany), estès fins al Po; però també formen part essencial d’Europa tres “extravagants”: a) La península Ibèrica, que a través d’Espanya i Portugal es projecta a Sud-Amèrica. b) Les illes Britàniques, que a través del Regne Unit es projecten a Amèrica del Nord. c) Rússia, que es projecta a Àsia ocupant la immensa Sibèria. Rússia és, doncs, part essencial i indissociable d’Europa. Així ho deia el general De Gaulle, que definí Europa “des de l’Atlàntic fins als Urals”. Però, a més, Rússia és cristiana, va formar part de la cristiandat i és lògic que molts russos vegin Moscou com la “Tercera Roma”. La causa immediata de l’esclat de la guerra de Crimea il·lustra aquesta afirmació. Margaret MacMillan recorda –al seu llibre 1914 – que els mogols (tàrtars per als russos) van governar bona part de Rússia durant segles, igual que els àrabs a Espanya, amb l’única diferència –assenyalada per Puixkin– que els tàrtars “no van portar a Rússia l’àlgebra ni Aristòtil”.
La geografia i la història indiquen que l’única sortida possible és un pacte
2. La relació entre els Estats Units i Europa sempre ha estat una relació d’interessos recíprocs sense cap concessió. Això no és cap anomalia. Lord Palmerston ja ho digué: “Anglaterra no té amics ni enemics permanents. Anglaterra té interessos permanents”. I el mateix passa als Estats Units. La política exterior no és altruista. La Gran Bretanya ho va aprendre bé després de la Segona Guerra Mundial, quan lord Keynes no aconseguí dels nord-americans ni una rebaixa ni un ajornament de l'immens deute amb els Estats Units de resultes de la guerra. I tampoc hi ha hagut altruisme en la creació i el manteniment de l’OTAN pels Estats Units mentre l’han necessitat –és a dir, mentre hi ha hagut guerra freda–, per preservar la seva hegemonia global com a imperi dominant. La necessitava, ergo la pagava. Derrotada l’URSS i esvaït el Pacte de Varsòvia, els nord-americans pensen, amb tota la raó del món, que ha arribat el moment de dir als europeus que, si volen seguretat, que se la paguin. I serà millor així, ja que si l’OTAN seguís com fins ara, els Estats Units la utilitzarien per al que els convingués, com ha passat amb les successives ampliacions de l’Aliança que van impulsar, provocant la reacció de Rússia i, en suma, la guerra d’Ucraïna. La UE haurà de fer comptes, que no seran gens fàcils, ja que el finançament de l’Estat de benestar ha estat possible en part fins ara perquè la despesa de defensa era assumida per Nord-Amèrica. Però és el que tenim. Ah!, i pel que fa a les bases americanes a Espanya, com més aviat es tanquin, millor. Sí, ja sé que Ceuta, Melilla i la relació privilegiada dels Estats Units amb el Marroc…; però és igual: en cas de conflicte, els Estats Units ens deixarien sols en tot cas, com feren el 1975.
3. El vincle entre la UE i Rússia hauria de ser un tractat que pactés, entre altres matèries tan importants o més, una política exterior concertada. La UE (PIB 2022: 16,613 bilions de dòlars) ho necessita. Rússia (PIB 2023: 2,023 bilions de dòlars) també. I, a més del profund substrat històric i cultural que comparteixen, la UE i Rússia són complementàries en molts àmbits. Juntes són Europa. Només juntes.
Putin va buscar un pacte fins ben entrat aquest segle, i li donaren ampliacions de l’OTAN. I avui, mentre Trump i Putin estiguin amistançats, qualsevol pacte és inviable, però no hi ha cap altra sortida a mig i llarg termini: ho diuen la geografia i la història. I, mentrestant, és urgent que la UE es federalitzi en política exterior i defensa. Sense una força que l’empari, no hi ha dret que valgui.