bet365����

El mallorquí Basilio Baltasar és conegut sobretot com a in­fluent gestor cultural, després d’haver dirigit la Fundació Santillana i la Fundació Bartolomé March i estar actualment capdavant de la Fundació Formentor, que convoca cada any les jornades literàries en què es lliura el seu celebrat premi. Va ser director editorial de Seix Barral i impulsor de la revista Bitzoc . Els últims temps, però, també està consolidant una carrera com a novel·lista (amb títols com ara Pastoral iraquí o El Apocalisis según san Goliat) i com a assagista ( El intelectual rampante ).

Raó maquinal

La mentalitat contemporània nega el que no entén”

Pensador heterodox i crític, de prosa exquisida, ara publica Crí­tica de la razón maquinal ( KRK), que en gran part es pot considerar una radical esmena a esteses maneres de pensar avui vigents.

Triangle moral

La bellesa, la bondat i la veritat formen la brúixola que ens treia del laberint”

Què és la raó maquinal?

El procediment que adopta la mentalitat contemporània per negar el que no entén, el consol i refugi de l’home espantat per la immensitat, el despotisme retòric de la tecnocràcia, la seva pedant pedagogia doctrinal, la farsa acadèmica del cientificisme. El manament que la multitud es disposa obeir.

I el pensament agonista?

El pensador agonista sosté un antagonisme radical amb la modernitat, les presumpcions i els mites. Desmenteix el miratge de les promeses tecnològiques i refuta les instruccions que dicta a l’ésser humà. Prolonga el discerniment dels pensadors ambulants de l’ antiguitat i no perd de vista l’absurd d’una existència suspesa en l’enormitat de l’infinit. Podem considerar el pensador agonista un acròbata, un equilibrista que transita per aquesta corda fluixa. L’hi indueix la fascinant reminiscència del llenguatge, el sorprenent fenomen de la paraula que ha heretat.

Ha dividit el llibre entre un assaig d’inici, “ La gran maquina­ción”, de tall clàssic, i diversos capítols, de caire aforístic. Per què?

El preàmbul s’ha escrit segons l’ordre lineal de la reflexió analítica. Descriu el procés històric i conceptual que ens ha portat fins aquí: l’insòlit origen de l’home artificial. La resta del llibre segueix el curs espiral del pensament analògic. És un tractat escrit per a la meditació solitària i silenciosa. No alliçona el lector. Només el convida a revelar pel seu compte el que queda velat.

“El presumptuós menyspreu pel que és invisible accentua la crèdula subordinació al que és tangible”, escriu al nou llibre. Cal triar entre el que és invisible i el que és tangible?

Són la cara i creu de l’ univers. El que és invisible és precisament el que ha estat encegat i descartat pel mecanicisme positivista i conductista. Un dogma que fa segles que domestica la imaginació de l’home i procura l’atròfia cognitiva que avui pateix. Òbviament, aquestes tècniques de dominació i governança no tenen res a veure amb la filosofia, amb l’antic i original amor a la saviesa.

“L’inquisidor de la raó maquinal considera herètica la memòria que guarda el record del món anterior”. Qui són avui els guardians d’aquesta memòria?

Els encarregats de custodiar la memòria del món, el jeroglífic del temps i l’enigma del llenguatge han escrit guies, plànols i mapes eloqüents. Qualsevol pot accedir al llegat humanista. És a les biblioteques. Els lectors trobaran als seus llibres la inspiració que orienta el bon saber de la dignitat humana. Si aconsegueixen vèncer la temptació de la ignorància, esclar.

Defensa al llibre la intel·ligència irònica.

La ironia comparteix amb la compassió la seva distingida noblesa: l’expressió més alta d’intel·ligència, consciència i voluntat.

Fa apologia de la tríada “bellesa, bondat i veritat”.

Un homenatge als pensadors i
els mestres que van dibuixar el triangle moral de la condició humana: la brúixola que fins fa poc ens treia del laberint.

Considera que som en un moment clau i decisiu en l’evolució de l’espècie humana?

Estem més aviat al caire de la involució humana, amenaçats per la penosa victòria maquinal i sotmesos al trastorn psicòtic de la multitud. Que és celebrat amb docilitat massiva i festiva per tots els poders d’aquest món. La intel·ligència artificial és la nova versió de la torre de Babel. Afortunadament, sabem com es va acabar. El de­moníac afany de posseir els homes i conquerir el cel acabarà en una eixordadora i dolorosa ruïna.

Com compagina la dedicació a l’escriptura amb l’organització de trobades culturals, simposis, debats periodístics...?

No crec que hagués pogut portar una vida monacal dedicada només a l’escriptura. L’acció, en el meu cas esteta i cultural, és una necessitat vital i una exigència, diguem, orgànica i existencial. No ho podria entendre de cap altra manera. És formidable comprovar, quan t’atreveixes a mirar enrere, que som éssers concebuts per una idea encarnada. No diré predestinats, però superada la ficció del temps, ens confirmem com a éssers destinats. Encara no se sap a què, però s’anirà veient. En l’escriptura, en la meditació de les boniques lletres, hi ha un propòsit, esclar, però sobretot una emanació reclamada pel mateix llenguatge. Qui s’hi podria oposar?