Els dos grans partits, el PSOE i el PP, fa dècades que intenten establir un marc sòlid de relació que els permeti acordar els grans afers d’Estat en matèries com l’economia, la defensa o les relacions internacionals, al marge de la conjuntura política sense conseguir-ho. Ara que la Unió Europea exigeix a Espanya augmentar la despesa militar de 19.723 milions d’euros, que és el que inverteix avui, a 36.560 milions torna a plantejar-se si el PSOE hauria de buscar el suport del PP per aprovar aquesta mesura, encara que no necessiti fer-ho per aprovar-la, o si el PP li ha de fer costat, encara que això impliqui enfortir el lideratge polític de Pedro Sánchez.

Si mirem la història dels grans pactes entre l’esquerra i la dreta espanyola, observem que hi ha hagut grans acords i desacords. Entre els grans pactes realitzats entre les dues formacions destaquen: el pacte antiterrorista entre José María Aznar i José Luis Rodríguez Zapatero (2000), la reforma de l’article 135 de la Constitució per prioritzar el pagament del deute públic sobre altres despeses que limitaven el marge de maniobra de la despesa pública (2011), l’aplicació de l’article 155 per suspendre l’autonomia catalana després del referèndum il·legal de l’1 d’octubre acordada per Mariano Rajoy i Pedro Sánchez (2017) o el pacte contra la violència de gènere (2017), als quals cal sumar el pacte de la Moncloa, en el qual van participar Adolfo Suárez i Felipe González (1977).
Un dels grans desacords polítics es va produir el 1986 motivat pel referèndum sobre la permanència d’Espanya a l’OTAN convocat per Felipe González, en què Aliança Popular (AP) va recomanar l’abstenció, deixant sol el govern. La dreta proatlantista es va negar a donar suport al sí perquè Espanya continués pertanyent a l’OTAN, mentre que el PSOE, que sempre havia mantingut la posició de sortir de l’OTAN, va acabar liderant-ne l’aprovació.
La iniciativa d’augmentar la despesa militar que exigeix la UE als seus membres ens porta a preguntar-nos si el PP està en condicions d’oposar-se o dificultar-ne l’aprovació, reeditant la posició que va adoptar Aliança Popular al referèndum de l’OTAN, i si el PSOE es pot permetre aprovar una mesura tan transcendent per a la seguretat d’Espanya sense comptar amb el principal partit de l’oposició, quan moltes enquestes assenyalen la possibilitat que el PP governi després de les pròximes eleccions generals.
El sentit comú, basat en l’experiència, indica que la defensa d’Europa s’ha de pactar entre els principals actors polítics, tret que el que estigui en joc no sigui la defensa d’Europa sinó la fortificació dels interessos dels mateixos partits polítics.