Si no hi ha igualtat a la llar, tampoc no n鈥檋i haur脿 a la resta d鈥櫭爉bits de la vida鈥�, adverteix Laura Sagnier, investigadora i activista per l鈥檈quitat de g猫nere. A Espanya, el 62% de les dones continuen assumint la major part de les feines de casa i de les cures, el que Sagnier anomena 鈥渓losa de formig贸鈥� per simbolitzar el pes desproporcionat que hi recau. Aquesta realitat impacta negativament en la seva salut, economia i traject貌ria laboral. Per貌, per qu猫 continua passant aix貌 en una societat en qu猫, sobre el paper, ja hi ha igualtat de drets?
Laura Sagnier va decidir indagar sobre la realitat de les dones despr茅s de patir un episodi d鈥檈str猫s laboral, el 2013, que la va obligar a deixar la feina temporalment. La sorpresa va ser descobrir que, tot i que creia que les dones tenien les mateixes oportunitats que els homes, l鈥檈vid猫ncia deia el contrari. En la seva 煤ltima investigaci贸 (2023), Sagnier va revelar que, malgrat que la desigualtat ha disminu茂t des del 2016 鈥搎uan va fer el seu primer estudi鈥�, al ritme actual encara faran falten dues o tres generacions per aconseguir la plena equitat a les llars.
鈥淟a baixa 茅s m铆nima i falta suport social per criar sense la pressi贸 de tornar a la feina鈥�, diu una psic貌loga
Per Maite Egoscozabal, soci貌loga i cofundadora de Yo No Renuncio, la feina continua ocupant la 鈥渃entralitat鈥� de la jornada i, en la majoria de casos, amb 鈥減oca flexibilitat鈥� i 鈥減auses interm猫dies鈥�. 鈥淎ix貌 provoca que moltes persones, especialment dones, es vegin obligades a renunciar a algun aspecte de la seva vida. Necessitem mesures que afavoreixin la conciliaci贸 i la corresponsabilitat, per貌, alhora, que es treballi en l鈥檈liminaci贸 dels rols de g猫nere que perpetuen la desigualtat鈥�.
Per貌 per qu猫 continuen sent les dones les que renuncien? 鈥淧er mi 茅s un engany. Som nosaltres perqu猫 la societat ens ha venut que podem ser m茅s bones mares que ells o que els nostres fills poden patir si treballem fora de casa鈥�. La investigadora adverteix que 鈥渁questes decisions deixen les dones en una posici贸 de vulnerabilitat, ja que perden la independ猫ncia econ貌mica i, per tant, la llibertat鈥�.
En aquesta l铆nia, Egoscozabal explica que hi ha dues raons clau. D鈥檜na banda, perqu猫 socialment s鈥檃ssumeix 鈥揹iu鈥� que s贸n les dones qui s鈥檋an de responsabilitzar de la crian莽a i, de l鈥檃ltra, la c脿rrega mental de les tasques dom猫stiques i familiars continua reca- ient majorit脿riament en elles, fins i tot quan aporten ingressos iguals o superiors als de les seves parelles.
Tots aquests canvis suposen un gran desgast en l鈥櫭爉bit emo颅cional. A la consulta de Paula Cavalcante, psic貌loga perinatal especialitzada en ter脿pia de parella, arriben dones, la maternitat de les quals ha estat tan idealitzada i romantitzada , que, quan s鈥檈nfronten al postpart, marcat pel desajust hormonal, es troben amb una realitat molt diferent de la que van imaginar i que els transforma la vida, la identitat i el rol com a mare i com a parella.
鈥淭enim una baixa laboral m铆nima i no comptem amb prou suport social per criar de manera sana sense estar preocupats per incorporar-nos r脿pidament al mercat laboral鈥�, denuncia la psic貌loga.
Maite Egoscozabal afirma que 鈥渆ls permisos de naixement haurien d鈥檃mpliar-se fins a les 24 setmanes鈥�, tal com recomana l鈥橭MS i l鈥檈vid猫ncia cient铆fica. 鈥淒urant l鈥檈mbar脿s, el cervell de les mares es transforma per prioritzar la cura del nad贸. Aquesta connexi贸 biol貌gica afavoreix la creaci贸 d鈥檜n vincle segur, per貌 la separaci贸 primerenca el pot dificultar i afectar la salut emocional a llarg termini鈥�, matisa Cavalcante.
Una altra de les propostes de l鈥檃ssociaci贸 Yo No Renuncio 茅s remunerar el perm铆s parental de vuit setmanes, com exigeix la directiva europea i encara pendent des de fa m茅s de dos anys. A m茅s de crear un nou perm铆s retribu茂t per a cures per malalties comunes d鈥檃lmenys cinc dies a l鈥檃ny i ampliar la reducci贸 de jornada per a la cura de menors fins als 16 anys, i fer-la extensible a persones dependents.
Laura Baena, fundadora del Club de Malasmadres i de Yo No Renuncio, fa temps que denuncia que la conciliaci贸 茅s un 鈥減rivilegi pagat鈥�. Mentre que algunes persones poden delegar o pagar les cures i mantenir el seu desenvolupament professional, la majoria assumeixen un triple cost: salarial, perqu猫 redueixen jornades o abandonen llocs de treball; personal, per la falta de temps per a una mateixa, i finalment, el cost emocional per la c脿rrega mental de les tasques dom猫stiques i de cura. 鈥淧er evitar que les dones continu茂n sent m茅s pobres en temps i diners, cal recon猫ixer i valorar socialment i econ貌micament aquesta feina invisible鈥�, exposa Egoscozabal.
Malgrat que queda un cam铆 per rec贸rrer en mat猫ria de corresponsabilitat i conciliaci贸, Espanya es va convertir, el 2018, en el primer pa铆s que fixava al calendari aquest dia per recordar-nos que 茅s una feina col路lectiva. 鈥淟a corresponsabilitat no implica un repartiment exacte del 50-50, sin贸 adaptar-se a les necessitats de l鈥檃ltre. Es basa en una comunicaci贸 efectiva, en qu猫 cada membre escolti, entengui, entregui i cedeixi en funci贸 de com est脿 l鈥檃ltre鈥�, sentencia la psic貌loga.
