El dia abans de tornar a prendre possessió del càrrec, Donald Trump va prometre que actuaria amb una velocitat històrica. I les primeres setmanes del mandat han estat una posada en escena de la rapidesa. No només pel nombre d’ordres executives que ha signat per dia, que han marcat un rècord sense precedents, sinó també, tot i que de manera discrecional, per la celeritat en l’execució. “Ui, massa tard!”, la piulada burlesca del president d’El Salvador Nayib Bukele en resposta a l’ordre d’un jutge d’aturar la deportació dels suposats membres del Tren de Aragua, descriu amb precisió l’efecte buscat per la conversió trumpista de l’acceleració en forma de Govern.
El recurs generalitzat de Trump als poders d’emergència, que, per definició, es justifiquen per la identificació de situacions que exigeixen una resposta immediata, permet perfilar l’orientació d’un gir que s’assembla força al que propugnava Clinton Rossitter a La dictadura constitucional (1948), quan, prescrivint com si preveiés, afirmava que, en l’era atòmica que s’acostava, el més probable era que els poders d’emergència deixessin de ser l’excepció per convertir-se en la regla. En nom de la defensa contra l’enemic extern, el règim dels EUA, fins ara famós pels controls i els equilibris, s’està redissenyant sobre la marxa com un cotxe sense frens que contrarestin l’accelerador del poder executiu. I el DOGE, dirigit per Musk, completa la dramatúrgia exhibint el poder destructiu de l’ús de la ubiqüitat i la instantaneïtat informàtiques en una guerra llampec contra l’enemic intern que converteix el vell lema de Silicon Valley, “Moure’s ràpid i trencar coses”, en la nova teoria de la gestió pública.
El vell lema de Silicon Valley (“Moure’s ràpid i trencar coses”) és la nova teoria de la gestió pública
Al món que es prepara, la velocitat és poder i s’ha convertit en el factor decisiu. La tirania de la rapidesa, la dzdzà (del grec óDz, ‘cursa’), de què alertava Paul Virilio a Velocitat i política (1977) i altres obres posteriors, ja és aquí. I, al discurs del canvi d’època, la intel·ligència artificial, que permet accelerar un món ja accelerat per la informàtica en xarxa, i afegeix a la immediatesa de la informació la immediatesa en la presa de decisions, representa el paper que, a la guerra freda, va interpretar l’amenaça nuclear. La idea d’un nou projecte Manhattan per finançar el desenvolupament de la IA de defensa i seguretat és el nou somni americà i se serveix embolicada amb el relat sobre la inevitabilitat d’una nova cursa armamentista o tecnològica progressivament accelerada anàloga a l’atòmica, que també es comercialitza a Europa. En una frase cèlebre, Virilio deia que la invenció d’una tecnologia també és la dels seus accidents. Amb el vaixell es va inventar el naufragi, i amb el ferrocarril, el descarrilament. El potencial de descontrol de la IA és immens i el repertori de possibles disrupcions catastròfiques, tan ampli com inexplorat. Però ara toca començar a córrer com un pollastre sense cap.