bet365����

Després de dècades de pensar que la guerra era cosa del passat, la traïció de Washington obliga els europeus a renunciar a la seva cultura política i econòmica i a buscar arguments per si s’ha de preparar per fer-la.

Vladímir Putin és un perill per als europeus. O almenys algú a qui les circumstàncies vitals i la història han convertit en un home potencialment perillós.

Molta gent no pensa així. Hi ha experts que asseguren que Rússia ja en té prou amb el fet de pair la campanya d’ Ucraïna i no es pot permetre un segon conflicte, sigui amb un país bàltic o sigui un altre de l’ Aliança Militar Atlàntica. No simpatitzen amb la persona, però li accepten el paper de víctima de l’expansió de l’OTAN cap a l’ Est i sempre entendran millor els seus arguments que els dels occidentals per raons de cultura política (malgrat que avui, després de veure que s’entén tan bé amb Donald Trump, no saben ben bé què pensar).

La realitat, però, és que tots els capítols de la biografia de Putin emanen perillositat. La formació als serveis de seguretat, el KGB dels setanta. L’experiència d’agent encobert abandonat a la seva sort a Dresden durant els mesos del naufragi soviètic del 1989. L’habilitat per sobreviure i escalar en l’entorn fràgil i corrupte de la presidència de Borís Ieltsin ja a la dècada dels noranta. El ressentiment cap a un Occident que va vèncer la Unió Soviètica sense disparar un sol tret. La facilitat per moure’s en la guerra ( Txetxènia) amb la condició de superar els obstacles que van aparèixer en el seu camí cap a la presidència...

Putin és un home educat en un imperi soviètic hipercentralitzat i en descomposició des de finals dels setanta, amb caucàsics i bàltics conspirant per marxar-ne. Membre d’una generació marcada per la nostàlgia del passat i que el 2022 es va llançar a una aventura militar arriscada a Ucraïna, però a qui la sort li ha portat un meravellós regal: Trump, un home que l’admira i amb qui pot negociar de tu a tu i deixar Europa com a comparsa de la història. Com en els bons temps de la guerra freda.

Rússia fa servir ara mètodes de guerra híbrida (sabotatges en infraestructures, ciberatacs, desestabilització política) i vol que un tros important del continent, (l’ Europa de l’Est del 1989, l’ Occident segrestat de què parlava Milan Kundera) graviti de nou sota l’òrbita de Moscou.

En aquestes circumstàncies, quan el paraigua protector americà s’esvaeix, és raonable que Europa parli de millorar la defensa. I també és racional que, després del xoc que suposa la traïció de Washington, que respongui amb una reacció tan bàsica com la d’intentar acovardir l’adversari. Fer-li veure que pot ser tan fort com ell perquè no li passi per damunt.

Les generacions nascudes als noranta i als dos mil són les menys patriòtiques de la història europea

Acceptar aquesta lògica no serà fàcil. No en un continent que s’ha construït políticament com una resposta a dues guerres mundials. No forma part de la cultura política, ni tampoc de la cultura econòmica de tot aquest llarg període històric (1945-2020) en què les relacions internacionals han estat guiades per la convicció que els negocis garantien la pau. Ni tan sols les salvatges guerres per la desintegració de Iugoslàvia, als noranta, van canviar aquesta manera de pensar ni el pacifisme que impregna la cultura europea des de les terribles experiències de 1914-1918 i 1939-1945.

Un economista francès, Arnaud Orain, ha publicat un llibre, Le monde confisqué , en què descriu dues classes de capitalisme en la història. Hi ha un capitalisme que és compatible amb el liberalisme, que es basa en la competència, la reducció de drets de duana, la llibertat dels mars i una utopia de riquesa creixent individual i col·lectiva que beneficia tothom. És un capitalisme optimista i poc bel·licós.

En contraposició, hi ha un capitalisme mercantilista en què les elits creuen que el pastís no pot créixer més. En què domina el joc del suma zero, segons el qual el que tu guanyes, ho perd l’altre. I en què l’única manera de preservar o millorar la teva posició és la depredació. És un capitalisme pessimista i bel·licós.

Els períodes mercantilistes han estat en la història més llargs que els “liberals”. El dels segles XVII i XVIII, el de les conquestes colonials europees, va ser llarg i ferotge. La nostra mala sort seria la d’haver viscut en l’última etapa “liberal” (1945-2020) i haver d’adaptar-nos ara a un nou cicle pessimista i bel·licós.

És una píndola difícil de pair per a la generació del baby boom , que ha viscut tota la vida pensant que la guerra era el passat i per a la qual el pacifisme va ser la seva revolució cultural. I és inimaginable per als nascuts als noranta i als dos mil, les generacions menys patriòtiques de la història europea i les primeres que, sobre el paper, haurien de ser mobilitzades.

Les enquestes assenyalen que no hi ha grans diferències entre els joves europeus, del sud o del nord, alemanys o francesos. L’exemple més mediàtic de la seva manera de veure el món és la d’un influencer alemany de 27 anys, Ole Nymoen, que ha escrit Per què no lluitaria mai pel meu país . El seu plantejament és clar: prefereixo viure en un país ocupat que anar a la guerra.

El capitalisme ha entrat en un cicle mercantilista, més pessimista i bel·licós que el liberal

Té solució aquest dilema? L’assagista Antonio Scurati, autor d’una biografia novel·lada de Benito Mussolini, ha escrit en un article recent que a Europa no li queda més remei que redescobrir el seu esperit combatiu, i que la mateixa experiència antifeixista que li va fer repudiar la guerra en el passat és la que li haurà de donar arguments si en el futur s’ha de preparar per fer-la.