L’art dela pertorbació
辱Ծó
El que va fer Ryoji Ikeda l’altre dia a l’ Auditori de Barcelona va ser bastant al·lucinant. Durant una hora, el prestigiós creador japonès va encadenar temes de música electrònica, tan estridents com enlluernadors, amb composicions visuals que haurien deixat catatònic el menys sensible a la llum estroboscòpica. Potser ho eren la desena d’assistents que van tocar el dos al cap de pocs segons; els altres dos mil ens vam quedar imantats al seient, els ulls i les orelles saturades d’informació davant un univers sonor i visual d’extrems, que recrea l’ecosistema de big data en què bussegem tots i cadascun dels nostres dies.
L’alquímia d’ Ikeda transforma les dades en so. L’experiència no va ser exactament un concert, sinó un live set audiovisual que va començar a sac i va acabar en sec. L’artista es va retirar de l’escenari abans que tornessin els llums i no hi va haver manera de comprovar si havia actuat ell o un doble. És coherent amb la seva màxima: “Vull que em recordin per la meva música, no per mi”.
L’alquímia del creador japonès Ryoji Ikeda transforma les dades en so
La seva Música per a instal·lacions és filla de la música aeroportuària i d’ascensor de Brian Eno; i neta de John Cage. Al nou i brillant assaig, El coleccionista de cabezas o las grandes ocasiones de Andy Warhol ( Jekyll & Jill), Reinaldo Laddaga evoca la figura de Cage com a pont entre Duchamp i els artistes visuals dels anys seixanta. A través seu, del treball amb dissonàncies, silenci, tocadiscos i atzars, molts van arribar als seus propis materials. És a dir: llaunes de sopa i capses de sabó, instantànies de la premsa groga, l’orina que rovella teles tractades amb coure.
Warhol és l’artista de la ruïna, de les sobres, del final de festa. Quan va esgotar la pintura, va continuar explorant amb l’esgotament del cinema. El flaix és el protagonista de les seves polaroids, quan va decidir més tard dedicar-se a la fotografia. L’acumulació i el terrabastall protagonitzen les exposicions, en què les peces singulars són molt menys importants que les escenografies saturades que les asfixien en comptes d’acollir-les. En les propostes de Warhol tot està cobert per “la redundància i el soroll”. Per això, sota la influència de Truman Capote, The Factory i Studio 54 van ser dues de les seves obres mestres: espais on podies accedir tant a hores i hores de res com a la il·luminació absoluta.
L’aparició de Warhol a The apprentice. La historia de Trump, l’excel·lent biopic d’ Ali Abbasi, reforça la idea de Laddaga que al Nova York
dels vuitanta “s’hi menava una vasta experimentació en les maneres de viure, amb les felicitats i els fracassos que encara ens acompanyen”. Warhol va morir durant la presidència de Ronald Reagan, quan Trump iniciava l’enlairament cap a l’estratosfera en què viu avui, feta de soroll i fúria, estridència i allau desinformada.
A l’art i la política hi trobem la cara i la creu d’una mateixa pertorbació, la marca d’una
èdz.