La justícia només ho és si em dona la raó. Així està tot Occident. Únicament plegada al propi desig, o al benefici electoral intuït, la justícia mereix tal nom. Potser és certa la pessimista hipòtesi que la democràcia conté en el seu si el gen de l’autodestrucció. I que és en la deslegitimació continuada dels tribunals de justícia on el càncer, la reina de les malalties autoimmunes, tendeix a manifestar-se amb més virulència i efectivitat.
Compte! La justícia no és, ni pot, ni ha de ser intocable. Els jutges tampoc. Sotmetre’ls a escrutini és una obligació
democràtica. Hi ha magistrats vergonyosos. Taques amb nom i cognoms que embruten un ofici que no mereixen exercir, cosa que, d’altra banda, no els diferencia d’altres gremis. Cada col·lectiu professional carrega amb les seves pròpies creus.
Al lideratge institucional i polític se li pressuposa un plus de formació i raciocini
Però no és la necessària excepció anterior la que ha segrestat el debat polític arran de la sentència absolutòria a Dani Alves en segona instància. Del que parlem des de fa dies és en realitat de la descarnada pretensió de posar fi a la justícia institucionalitzada i garantista practicada als tribunals a favor de l’ajusticiament popular amb l’aval d’alguns dels nostres dirigents.
És molt preocupant observar com han estat d’explícits els discursos de persones a qui hauria d’acompanyar sempre un plus de responsabilitat en
les seves paraules (des de la vicepresidenta primera del Govern central, María Jesús Montero, fins al defensor del poble, Ángel Gabilondo, per esmentar-ne només dos exemples), que han assenyalat el camí que conduiria els jutges a convertir-se en simples avaladors de sentències prèviament dictades en barres de bar, places del poble
i mitjans de comunicació.

María Jesús Montero
Al lideratge institucional i polític se li pressuposa un plus de formació, raciocini i mesura en l’aproximació a les qüestions complexes. I no un simple abandonament a la pulsió argumental més primitiva sota el pretext de treure’n profit. Pulsió que, fins i tot demanant disculpes com ha fet finalment la ministra Montero, contribueix a enderrocar un pilar de tota societat democràtica, com és el cas de la presumpció d’innocència i l’exigència que els delictes, de qualsevol naturalesa, s’hagin de provar. Si del que es tracta és d’empènyer en aquesta direcció, fem-ho sense dissimular: tanquem els jutjats i substituïm-los per tribunals populars constituïts en qualsevol redacció o taverna d’estar per casa.
Un problema no s’arregla creant-ne un altre. La frustració per la impossibilitat de posar fi a la plaga de l’abús sexual no s’esmorteeix trencant el principi d’igualtat davant la llei. La preeminència en l’agenda política dels delictes sexuals no ha de derivar en la rebaixa de les garanties processals. El “jo sí que et crec, germana” serveix com a necessari exercici d’empatia envers les víctimes
–reals o autopercebudes com a tals–, però ni pot ni ha de tenir cap força probatòria. La mirada de gènere que es reivindica sobre certs delictes no equival a un judici a la carta. Finalment, la por que una sentència absolutòria produeixi efectes indesitjats, com ara que altres dones considerin que no val la pena denunciar una agressió sexual, no justifica l’exigència que tot judici equivalgui a una condemna per evitar aquest risc.
Res de tot això no equival a frivolitzar l’epidèmia d’agressions sexuals que
pateixen les dones o, encara pitjor, a empatitzar amb l’agressor en detriment de la víctima. Tan sols es tracta de ser conscients de les limitacions i dificultats per establir veritats judicials en un entorn garantista, que és el que correspon a una democràcia avançada.
El Govern central ha demanat als jutges que s’expliquin millor. Aquesta exigència amb caràcter general ens sembla d’allò més assenyada. En justa correspondència, també ho és demanar a l’Executiu –i a tota la classe política– que s’abstingui d’encendre segons quins focs. Si als jutges se’ls demana que pensin abans d’escriure, caldrà pregar als nostres representants institucionals que facin el mateix abans de parlar. Segur que poden. Voler ja és una altra cosa.