Donald Trump comptava fins dimecres amb l’aprovació d’empresaris i financers. Per ser partidari dels baixos impostos i de la màxima desregulació dels mercats. Perquè vesteix com ells. I perquè pensaven que no anava a llançar la bomba atòmica sobre el comerç mundial amb uns aranzels més durs del que havien imaginat que provoquen el caos i la incertesa econòmica.
Pensaven que els mercats financers, amb el seu diagnòstic, l’anaven a frenar. Però no ha estat així. Wall Street va tornar a perdre més d'un 4% en les seves cotitzacions després de tancar el 31 de març el seu pitjor trimestre en 23 anys.
Trump trenca amb dècades de liberalització i amb les polítiques dels seus predecessors, de Ronald Reagan a Bill Clinton o George W. Bush. Força les empreses de mig món al dilema d’apujar preus, deslocalitzar als EUA (improbable amb aquesta incertesa) o menjar-se els seus marges. Obliga a suprimir de cop cadenes de subministrament construïdes en dècades i ningú no descarta ja la possibilitat d’una recessió.
Trump va complir amb l’ambició que ha dominat tota la seva vida. Sempre li han agradat els aranzels. Pensa que un país amb dèficit comercial és un país feble i considera que amb la seva acció s’acaben dècades de maltractament i injustícia d’altres països contra els Estats Units. Vol tornar a una etapa daurada del seu país que situa en el segle XIX. “Avui és un dels grans dies de la història americana, segons la meva opinió” va dir.
Per donar-li solemnitat a l’acte va convocar els seus convidats al roserar de la Casa Blanca. Entre ells hi havia un grup de treballadors vestits amb armilla groga i casc taronja perquè el món veiés que ell fa això en benefici de la classe assalariada americana, perjudicada per la globalització que va promoure en el seu moment els Estats Units i de la que ara el seu president renega.
Trump tanca decennis en els que els aranzels i les restriccions al comerç mundial s’han reduït any rere any. En aquest període, els Estats Units han acumulat un gran dèficit comercial. A canvi ha rebut una pluja de capitals de la resta del món amb què ha finançat inversions. En part gràcies al dòlar. També ha permès als americans consumir millor i més barat.
El preu d’aquella etapa han estat els llocs de treball en la indústria americana. “Quin sentit té tenir televisors barats si és a canvi de perdre milions de llocs de treball?” es preguntava ahir David Autor, economista del MIT que va batejar com China Sh ock , els efectes de la competència asiàtica en la indústria dels Estats Units.
La desindustrialització i el malestar blanc, que va retratar el vicepresident J.D. Vance a Hillbilly, una elegia rural , donen certa legitimitat a Trump, en especial a l’ala més nacionalista i proteccionista del seu govern, per actuar. I fins i tot per utilitzar puntualment aranzels amb els que protegir certs desequilibris. Però això exigeix paciència i acords multilaterals per als quals la nova dreta americana no sembla estar preparada. No, Trump ha preferit clavar-li una puntada de peu al tauler de la globalització i ens ha fet tornar al passat.
Trump confia que la mesura malmeti la Xina, però pot també accentuar el declivi americà
La decisió contravé la història econòmica. Arriba a l’absurd de buscar el dèficit zero en les relacions comercials bilaterals amb els països. Deixaran els americans de menjar plàtans o començaran a plantar bananers?
La manera de calcular els aranzels és incomprensible i escapa a la lògica econòmica. Aranzels del 10%, però del 20% per a Europa i duresa màxima amb els asiàtics. Vietnam o Cambodja reben aranzels de més del 40%. Rússia, en canvi, no en té. Oficialment per no castigar més un país que ja rep sancions. A la pràctica, probablement, perquè és el gran exportador de fertilitzants als Estats Units (i els agricultors i grangers americans ja estan al límit).
Tampoc no se sostenen els arguments. En el cas d’Europa, la Casa Blanca parla només de dèficit comercial, que ascendeix a 187.200 milions en el tercer trimestre del 2024. No diu res del superàvit en els serveis, que és de 137.000 milions, segons Eurostat (aquells serveis que deixen Google, Amazon o Apple). Tampoc no diu res de l’ingent estalvi europeu invertit avui als Estats Units. Sorprenentment, el president francès, Emmanuel Macron, va cridar ahir als europeus a deixar d’invertir momentàniament als EUA.
El cercle d’economistes que envolta a Trump justifica la duresa amb Europa o Mèxic en evitar que la Xina -l’origen del mal- se’ls coli per la porta del darrere. De fet, la Xina explica ella sola que la nova dreta americana hagi decidit acabar amb un sistema que li havia funcionat bé.
La història dels últims trenta anys és la de la progressió de la Xina en el panorama econòmic internacional. L’actual sistema de globalització va ser creat pels Estats Units. Ara se n’allunya perquè és el que ha permès a la Xina convertir-se en una gran potència. Ara ja és un problema de seguretat per als Estats Units. Trump confia a provocar a la Xina en una gran recessió.
Però no és descartable que el que ha fet el president sigui accelerar el declivi americà. La Xina sortirà malparada. Però tindrà més espai per fer més negocis. I obté un magnífic regal: la deixa com a paladí del lliure comerç ara que els Estats Units l’abandonen. En realitat Washington pot estar accelerant el seu declivi com a potència.
Trump vol resoldre el dèficit comercial, ingressar diners amb els aranzels i resoldre el seu dèficit públic (el seu assessor màxim, Peter Navarro calcula els ingressos en 600.000 milions) i reindustrialitzar Amèrica.
Però mentre això arriba, els americans han de consumir més productes americans. I esperar que la inflació -que va ser el que va provocar la caiguda de Joe Biden- no es dispari. Trump disposa de 20 mesos d’aquí a les mid term , les eleccions. No està clar si pot aguantar tant de temps.
Rússia queda exempta d’aranzels, que es concentren sobretot als països asiàtics
Però si en el front domèstic el càlcul és arriscat, en el panorama internacional la trencadissa és absoluta. Els Estats Units trigaran anys a recompondre la seva imatge. S’ha convertit en una potència de la qual ningú no es pot fiar. Paradoxalment, la Xina, un país que no ha estat mai un exemple de “lleialtat” comercial, és avui un soci més fiable.
La decisió de Donald Trump fa imaginable fins i tot una globalització sense els Estats Units en la qual Europa, Àsia, el Canadà i els països del Sud Global estrenyin encara més els seus lligams comercials i naveguin pel seu compte. Qui sap.