‘Fantàstic Ramon’: l’infern són els altres (★★★✩✩)
Crítica de teatre
Clàudia Cedó estrena aquesta peça amb membres d'Escenaris Especials i altres intèrprets
Una imatge de 'Fantàstic Ramon'
Fantàstic Ramon
★★★✩✩
Autoria i direcció: Clàudia Cedó
Intèrprets: Andrea Álvarez, Marc Buxaderas, Francesc Ferrer, Jordi Galià, Xicu Masó, Mercè Méndez, Anna Moliner, Edgar Murillo, Judit Pardàs, Vanessa Segura, Kathy Sey
Lloc i data: Teatre Lliure: Montjuïc
(3/IV/2025)
Entre Mare de sucre i Fantàstic Ramon hi ha un abisme. Al darrere hi ha la mateixa autora, Clàudia Cedó, i hi tenim gairebé el mateix equip i una idea de fons semblant: ajuntar actors i actrius amb diversitat funcional d’Escenaris Especials i un grup d’intèrprets normals. Però, a la primera, Clàudia Cedó va decidir cedir la paraula a la seva companyia per explicar la seva història i, molt especialment, el drama d’una de les seves actrius, que vol ser mare i el sistema no l’hi permet. I aquí la dramaturga ha decidit jugar a fons amb la ficció, cosa que no li ha acabat de sortir bé.
Joc de miralls
Cedó sap jugar molt bé les cartes, fins al punt que els intèrprets amb diversitat funcional poden establir una relació activa i productiva amb els professionals
D’entrada, tenim un poble anomenat Santa Aurora de la Pietat, on acaba de néixer un nen diferent, en Ramon, un ninot de drap. Alhora, hi arriba una mestra apassionada per la diversitat, la Margarida (Vanessa Segura), a qui la directora de l’escola, la Sofia (Kathy Sey), li diu ja a la primera trobada que no li agraden els experiments educatius. Estan destinats a creuar-se, la professora i en Ramon. Perquè tots dos són els estranys.
Cedó sap jugar molt bé les cartes. Amb en Ramon en escena, mentre va creixent, crea un mirall de tres cares, amb els Escenaris Especials, els actors i les actrius convencionals i el fill de la Clara (Anna Moliner) i en Josep (Francesc Ferrer), fins al punt que els intèrprets amb diversitat funcional poden establir una relació activa i productiva amb els professionals, ja que encara n’hi ha un de més divers, alhora protagonista i focus de totes les mirades.
“L’infern són els altres”, exclama Garcin quan s’adona que és a l’infern, a A porta tancada. Els tres personatges de l’obra de Sartre estan condemnats a mirar-se durant tota l’eternitat. I això és el que els passa als de Santa Aurora, que no poden deixar de pensar que la diferència és un problema. N’hi ha que la volen exterminar, d’altres en volen treure profit i encara n’hi ha que no arriben a entendre-la. Tot això els passa als habitants del poble, també als pares d’en Ramon i a la mestra.
Cedó, tanmateix, no acaba de resoldre la complicada equació perquè navega entre gèneres. La seva obra té tots els ingredients del drama, però està presentada amb una estètica que no acaba de lligar del tot amb això, tot començant pel vestuari, propi de la comèdia, o l’escenografia, més a prop del costumisme. La peça té tocs d’humor absurd i sovint aposta fort per això. I aquí és on la funció se li escapa. Les tres hores de muntatge tampoc no juguen a favor seu. Amb tot, Fantàstic Ramon és un intent extraordinari de construir una ficció d’una manera insòlita.