Quan un actor interpreta un personatge tan marcadament odiós com el popularíssim Antonio Recio (ni més ni menys que a les 16 temporades arribarà la sèrie La que se avecina), posar-se en la pell bidimensional d’un cortesà que pretén usurpar el tron del seu germà a Al-Andalus ha de ser peix al cove: Jordi Sánchez (Barcelona, 1964) posa veu al pervers Muthadi a La llum de l’Aisha , pel·lícula d’animació amb un suport professional formidable: escrita per Xavier Romero i Llorenç Español, va rebre el premi al millor guió d’animació al Festival Internacional de Stuttgart ( Alemanya) i el seu director d’animació, Raúl García, és el primer espanyol que va entrar de Disney: seus són el geni d’ Aladdin , les hienes d’ El rey león , l’ós rentador de Pocahontas i els personatges de La bella i la bèstia . “Els personatges amb fissures m’interessen més que els personatges plans. I, malgrat que normalment no faig doblatge, abans de La llum de l’Aisha curiosament em van trucar per posar veu al Gargamel i al malvat mestre Wu de Lego Ninjago ()”.
Sánchez es va diplomar en infermeria i va exercir a l’hospital Vall d’Hebron, on la seva mare treballava com a administrativa. A casa hi va haver un seriós disgust quan va comunicar que deixava la plaça per ser artista. “Soc d’una generació que ja tenia somnis i desitjos. El meu pare, per entendre’ns, va néixer després de la guerra i el seu somni de petit era poder sopar. En canvi, jo tenia regals de reis, els meus avis, un plat a la taula i em podia dedicar a somiar ser actor. Tot i això, entenia el meu pare i per això vaig estudiar infermeria. I em vaig sentir molt còmode treballant, però no era el meu desig. Va arribar el dia en què em van oferir la plaça fixa, em van parlar dels avantatges, de la jubilació... Em vaig acollonir i em vaig dir que allò no era per a mi”. En Jordi va ajuntar els estalvis, 6.000 euros al canvi actual, i es va matricular a l’ Institut del Teatre, cosa que va deixar els seus pares entre frustrats i incrèduls. “Ja tenim el nen col·locat, ja no hem de patir i ara farà teatre com un tarat, una cosa que no t’assegura el pa ni t’assegura res, mare meva, aquest noi, quin horror. I els entenc, eh? Bé, mira, m’ha sortit bé”. Sens dubte: va fundar les companyies Kràmpack i L’Avern, els seus textos teatrals Excuses! , á貹 i ñ s’han estrenat al cinema, la seva adaptació d’ El eunuco és rècord d’assistència mitjana del Festival de Teatre Clàssic de Mèrida, té un Ondas i un Max de teatre, acaba de rodar Pioneras: solo querían jugar i al llarg d’aquest any estrenarà tres pel·lícules: Las irresponsables , Mallorca Confidencial i Dzٱ .
Va deixar la feina a l’hospital Vall d’Hebron i amb els estalvis es va matricular a l’Institut del Teatre
El seu primer personatge protagonista televisiu li va proporcionar la fama immediatament. Era en Lopes, de Plats bruts (2002), sèrie que va escriure amb Joel Joan i que van trigar dos anys a col·locar a TV3. Ho van aconseguir gràcies a associar-se amb Andreu Buenafuente, que hi va creure i la va impulsar des d’El Terrat. “Va ser la primera vegada que vaig sentir que em coneixia tothom quan sortia a caminar pel carrer. Abans teníem una productora, fèiem teatre i ho pagàvem com podíem. Gràcies a la sèrie ens vam finançar deu anys. Li dec molt aquest personatge que vaig inventar. En Joel i jo ens els vam fer a mida ()”.
El seu següent gran encert a la televisió és, naturalment, Antonio Recio, que li ha permès accedir a moltíssims altres projectes. Mèrit seu és aconseguir que un personatge tan barroer i d’ideologia abominable sigui el preferit de la majoria dels espectadors. “Li vam posar amor per fer-lo un perdedor, com un nen dolent. Si no ets així, rius amb ell. Els personatges no han de ser políticament correctes quan l’ésser humà no ho és. Hi ha d’haver personatges així o assassins o nazis, perquè desgraciadament la vida és així; el dia en què no hi hagi gent homòfoba, xenòfoba i feixista haurem solucionat un tema molt important en aquest món i Recio no farà gens de gràcia”.