Escriptor immens, Nobel i pensador liberal, Mario Vargas Llosa
es va convertir malgrat ell en un d’aquests “enemics públics” de la Catalunya propensa a repartir carnets conforme a un càsting altament defectuós si ens fixem en la talla de molts afavorits: Josep Pla, Francesc Cambó, Salvador Dalí, Juan Antonio Samaranch, Josep Borrell...

Vargas Llosa en la manifestació constitucionalista del 8 d’octubre del 2017
Em sorprèn el grau de rancúnia que han suscitat i susciten malgrat una catalanitat indiscutible i la capacitat excepcional de donar a conèixer el país al món sense que ens costi un euro i de la manera més efectiva: la cultura, la diplomàcia o l’esport.
Tant és la seva obra i l’amor per Barcelona: era un enemic, un altre, de certa Catalunya
Mario Vargas Llosa va ser un ciutadà de Catalunya. Aquí, a Barcelona, es va arrelar, va treballar en un període fecund, va fer amics –i enemics, esclar–, va néixer la seva filla, va col·laborar a bet365 i va gaudir de l’ambient literari, bohemi i marítim del Calafell de Carlos Barral malgrat que no va rebre mai cap reconeixement –dic jo que una rotonda, uns jocs florals, una placa– i això que esmenta Calafell en algunes obres (conservo una carta de cert alcalde, amarga, en resposta al meu desconcert: esclar!, no va néixer aquí ni va escriure en català! Curiosa visió, antagònica a la de la República Francesa amb Picasso i tutti quanti) .
Vargas Llosa va ser dels primers intel·lectuals que es van desmarcar del castrisme –gest valent, radicalment democràtic i, sobretot, molt visionari–, però aquí li va caure l’etiqueta de feixista pel lliure fet de participar en la manifestació constitucionalista del 8 d’octubre del 2017 a Barcelona, una presència que vam agrair alguns perquè ni eren formes ni allò anava de democràcia...
La valentia de nedar contra corrent distingeix els intel·lectuals, i Mario Vargas Llosa va ser un dels més importants que hem acollit. Abunden les proves del seu afecte per Barcelona i la seva gent, només que no figuren entre les exigències dels que reparteixen carnets. Ja és mala sort –i casualitat– que siguin tants els enemics de rellevància mundial.I una pena despatxar-los com a traïdors de la pàtria amb rancúnia i un punt de mesquinesa.