Ja fa temps que vaig deixar d’admetre una tara greu a la taula. Una d’aquelles coses que t’empetiteixen als ulls dels altres –especialment en un mà a mà amb una senyora– i costen de confessar: aprecio el vi per sota de la seva mesura justa. Vaja, soc capaç de gaudir d’un gran àpat amb aigua de Vichy sense el feliç gel ni la feliç rodanxa de llimona.

No entendre de vins, tanins i bouchons empetiteix, siguem sincers. Et converteix en un apàtrida que deixa als altres la tria del vi als restaurants. I precisament per això –la rellevància del vi– he optat per tancar la boca i no fastiguejar els altres.
No beure vi en una taula et converteix en un destorb a l’hora de pagar i un tipus poc fiable
–No, gràcies. Soc exalcohòlic.
Seria una excusa simple i eficaç, amb l’avantatge de suscitar comprensió (hi ha qui diu que un home que no aprecia el vi no és de confiança), però faltaria al respecte als abstemis.
– Jo no prendré vi...
Els que no et coneixen poden creure que ets un d’aquests rates que advoquen per compartir plats i demanar el vi de la casa.
Amb les persones de confiança no tinc cap objecció a confessar la tara. És, a més, donar el respecte que mereix un producte antropològic que no és Coca-Cola. M’exclouen de pagar el vi –així tenen plena llibertat d’elecció– i tots tan amics.
La cosa té els seus dallonses en àpats improvisats, com una nit recent en què vaig acabar sopant amb dues dones i una parella, tots encantadors. Vaig declinar l’elecció del vi, esclar. Ho va fer ell –no és masclisme: cap dona no es va oferir– després de demanar el vistiplau a un de nacional de bon preu i amb la tesi que avui elaboren bons vins fins i tot a Villapene ( Lugo, no confondre amb un night club dels Monegres).
Val més això que res: el poc que vaig beure em va semblar molt bo. Va arribar el compte. I en lloc de 29 euros l’ampolla, costava 129. El nostre home es va oferir, amb timidesa, a pagar el vi, disculpant-se per l’error. Diguin-me pagafantes però vaig ser el primer a negar-s’hi. Vam pagar l’escot. Només erren els que prenen decisions i una taula és compartir, també els inconvenients. Vaig lamentar, això sí, no entendre de vins. Una mica, almenys.I vostè què hauria fet?