Els khmers rojos estaven entrant a la capital i ho anunciaven amb trets. Tornava la pau. De totes les cases en sorgien crits d’alegria i al nostre carrer vaig sentir amb claredat ovacions: Que visquin els soldats revolucionaris!”, recorda Denis Affonço, una cambodjana de classe acomodada, d’aquell dilluns 17 d’abril del 1975 en què els khmers rojos van entrar triomfals als bulevards afrancesats de Phnom Penh, la capital de Cambodja, un país idíl·lic al qual la geografia l’hi tenia jurada.
Mai abans, en la història d’ Àsia, tantes persones van aclamar els seus botxins amb tanta candidesa. Tres anys després, el 1978, només dos terços dels cambodjans havien sobreviscut al més radical, grotesc i mortífer experiment marxista perpetrat a Àsia i potser al planeta: la creació d’un “home nou”. I en dos dies...
El marit d’ Affonço, autora del testimonial El infierno de los jemeres rojos , era un dels confiats aquell 17 d’abril. “Repetia infatigablement que els comunistes no eren salvatges, que tenien lleis i confiava en ells. Quan penso en la sort que li va tocar...”. La mateixa que entre 1,8 i 2 milions de cambodjans: executats –no sempre dignament– o morts literalment de fam.
Com una excolònia francesa, terra fèrtil on regnava un monarca occidentalitzat, Norodom Sihanuk, va patir un genocidi contra cambodjans comès pels més nacionalistes d’entre ells (els khmers rojos)?
La resposta és al veí Vietnam. “Hem d’aconseguir que el nostre poder tingui credibilitat i el Vietnam és el lloc per aconseguir-ho”, va afirmar Kennedy per justificar a començaments dels seixanta l’escalada militar. Aquella que succionaria Cambodja...
El Vietcong utilitzava impunement Cambodja per traslladar-hi tropes i material per atacar el Vietnam del Sud. Conseller de Seguretat Nacional, Henry Kissinger convenç el 1969 un acabat d’arribar Nixon de bombardejar secretament Cambodja per eliminar els refugis. Cauen sobre Cambodja quatre vegades més tones de bombes que sobre el Japó en tota la Segona Guerra Mundial.
Primitius i fanàtics, els khmers rojos de Pol Pot van provar de crear un “home nou” amb mètodes brutals
La Xina i Mao Zedong entren en escena per contrarestar la força dels EUA a Indoxina. Donen suport a discreció als khmers, una guerrilla marxista i ultranacionalista residual que opera en àrees rurals i aspira a convertir Cambodja en comunista. Es nodreixen de joves, molt joves, de les viles malgrat que els seus líders, com Pol Pot o Ieng Sery, s’havien educat al Liceu francès de Phnom Penh i havien ampliat estudis a París, on van gestar el seu ardor revolucionari.
Insatisfet amb la tolerància al trànsit nord-vietnamita, els Estats Units forcen l’enderrocament de Sihanuk el 1970 i col·loquen el general Lon Nol al capdavant de Cambodja. Un titella que va provocar l’ allistament voluntari de molts joves a les files dels khmers i una aliança contra natura entre ells i el neutral Sihanuk (tot sota control de Pequín).
La guerra domèstica entre l’exèrcit de Lon Nol i els guerrillers va provocar un èxode rural cap a Phnom Penh (de 600.000 a 2 milions d’habitants). La capital es converteix en Babilònia:
corrupció, dòlars, assessors
dels Estats Units i desmoralització davant l’ avanç i els atacs
dels khmers rojos. Per això el
matí del 17 d’abril del 1975 van veure l’entrada dels khmers amb alleujament...
En qüestió d’hores, van descobrir la que els queia al damunt. El pompósAny Zero. “Els khmers rojos van donar a la nostra família només unes hores per abandonar la casa. Si no sortíem deien que ens matarien”, assenyala una supervivent a La tragedia de Kampuchea Democrática (el nom que va adoptar Cambodja). “Vint-i-quatre hores després de la seva arribada tothom estava desencisat i l’eufòria s’havia esfumat”, recorda Denis Affonço.
Els dos milions de residents van ser forçats a deixar-ho tot en hores amb l’excusa de protegir-los d’atacs dels EUA. En realitat, els khmers rojos odiaven la gent urbana: difícils de reeducar, s’havien de guanyar el dret a viure a la nova Angkor treballant de valent i amb les seves mans al camp.
L’èxode és tràgic. No hi ha res preparat per allotjar tanta gent. La família està considerada un obstacle i els fills són separats dels pares i els homes de les seves dones. Els metges són executats: la medicina occidental era contrarevolucionària . Qualsevol indici de civilització antiga –portar ulleres, tenir llibres, parlar francès– va ser perseguit amb acarnissament. Tot des del secretisme. A diferència del culte a Mao o Kim Il-sung a Corea del Nord, Polt Pot sempre va estar a l’ombra, diabòlica. I el món, fart de notícies d’ Indoxina, es va desentendre del genocidi en un país petit i hermètic. Finalment, el Vietnam va envair Cambodja el 1978, tip de la fustigació khmer a la frontera. Un 42% dels nens havien perdut el pare.
Mai abans tants van aclamar els seus botxins com els habitants de Phnom Penh aquell 17 d’abril
La paradisíaca Cambodja el 1979 era el no-res.