La maledicència es vesteix aquests dies d’irrefutable. Isabel Preysler ja ha enterrat totes les seves parelles, tret de Julio Iglesias, que resisteix a Miami i l’home està una mica sol. Segons amics comuns, viu en aquella reclusió típica dels homes a la tardor, l’epitafi dels quals podria dir: “Tan gran que vaig ser!”.
Certament i per ordre de desaparició, Miguel Boyer, Carlos Falcó i Vargas Llosa han passat a millor vida i només queda un marit supervivent, l’esmentat Julio Iglesias, que es va divorciar d’ Isabel Preysler el 1979, després de vuit anys de matrimoni, just quan el cantant començava a fer-se d’or, dada rellevant per als qui professem simpatia i no tírria per aquesta dama filipina de la mateixa Manila, la perla d’ Orient i pàtria del gran José Rizal.

No he acabat mai d’entendre per què cau malament Isabel Preysler a tantes amigues, a diferència dels amics, més aviat simpatitzants. Dones d’esquerres, dones de dretes, cap no m’ha parlat bé de la Preysler encara que tingui una virtut que hauria de donar punts: s’ha posat els homes per barret. I ha tingut llum pròpia tot i que podia haver quedat eclipsada amb uns consorts tan notables.
Jo no dic de formar un club de fans d’Isabel Preysler ni una penya madridista La Dama de Puerta de Hierro, però d’aquí a tractar-la com si fos una mica ximple o una mica massa llesta...
La maledicència es vesteix d’irrefutable: Preysler els ha enterrat a tots, tret de Julio
– Els homes sou ximples!
Hi estem d’acord, però... potser hi ha una relació empírica entre com de ximples som els homes i l’ascens i la brillantor d’Isabel Preysler en l’esfera pública els últims cinquanta anys? Quina culpa té la pobra que ells es morin i ella continuï tan divina, radiant i elegant, fent parlar en una Espanya que badalla per Setmana Santa? Potser no té mèrit sobreviure a tres consorts, més enllà que no sembla agradar-li viure sola, potser perquè les dones casades miren amb superioritat moral les que no tenen parella, quan arriben a certa edat?
Jo no desespero de contreure núpcies amb Isabel Preysler un dia a risc que m’enterri i hereti el meu pis al Guinardó. Encara que diguin que hi ha amors que maten, exageren.