bet365

La teva cara ja no em sona

“La teva cara ja no em sona”. Diu així la campanya de la Societat Espanyola de Medicina Estètica que pretén ajudar-nos a prendre consciència de les dramàtiques conseqüències de la mala praxi professional en aquest camp. Que siguin els facultatius d’aquesta disciplina els que alertin d’una invasió de rostres fabricats en sèrie convida a la reflexió. El fordisme facial està cada cop més estès: pòmuls que semblen pilotes, llavis mastodòntics, una cella mirant cap a Boston i l’altra a San Francisco, bastides de pell que assassinen l’expressivitat. Un sumatori de despropòsits practicats contra un mateix que comporten la despersonalització irreversible. I en els casos més extrems, la substitució d’una cara o un cos per una caricatura de traç bast i exagerat.

Els metges alerten de l’intrusisme com a causant d’aquesta epidèmia. Deuen tenir raó quan una cosa tan seriosa com intervenir amb mà i bisturí en un cos sesubhasta a la baixa amb promocions i descomptes. Bòtox i àcid hialurònic venut a l’engròs i injectat a granel en uns baixos o un entresol de mala mort per qualsevol que s’ha format a través d’un tutorial de YouTube. Potser en això últim exagerem, però no us penseu que tant.

Los cánones estéticos actuales son difíciles de alcanzar de forma saludable, lo que genera ansiedad y frustración. Esto provoca que se busquen soluciones inmediatas y poco sana

Getty Images / iStockphoto

No va d’homes i dones. Encara que siguin les segones les que més es maltracten, malgrat l’empenta que mostren els primers. Cada cop som més els que pretenem negar-li a la maduresa la possibilitat d’expressar-se. L’arruga, la flacciditat, els anys reflectits a la pell s’han de combatre a qualsevol preu. Representen, des d’aquesta òptica, una derrota claríssima. I no la victòria que haurien de ser, com a prova fefaent d’un camí ja recorregut en el tan exigent exercici de viure.

Del rostre com a expressió de l’ànima, com poèticament va escriure Ciceró, a la cara inerta que no mostra res. O pitjor encara, el semblant com una tela repintada una vegada i una altra per creure’s guanyador d’una guerra contra el temps que només es pot perdre. Una derrota que acaba sent més severa quan s’intenta batallar amb l’armament equivocat, com hauríem d’haver après després d’haver tret el nas pel retrat de Dorian Gray.

Cada cop som més els que pretenem negar-li a la maduresa la possibilitat d’expressar-se

Però no és només qüestió d’edat. La pandèmia dels ultracossos afecta també els més joves. Aquests no lluiten contra el rellotge, ja que no recorden un passat amb un físic més atractiu que el córrer del rellotge els hagi arrabassat. No enyoren allò perdut, només lamenten la part del cànon de bellesa que pensen que els ha estat negada. Per això volen com a regal d’aniversari o de Reis un nas més ben posat, un pit més prominent, un pòmul més marcat. Un altre jo que intueixen més atractiu i amb més èxit. Assumint el risc –un alt peatge– de convertir-se en un objecte fabricat en sèrie. Del moble sense còpia i amb defectes de l’ebenista als estris d’ Ikea amb els quals ensopegues en qualsevol apartament.

La teva cara ja no em sona és la meta a la qual s’arriba després de tant de retoc, també practicat a edats tan primerenques. Xapa i pintura abans de sortir del concessionari. Evitem els tòpics sobre la bellesa interior i altres llocs comuns. Aquest no és un càntic a la resignació del que a cadascú li toca en sort o una apologia de la deixadesa i la lletjor. Però sí una reivindicació dels cossos i els rostres –joves, madurs, envellits– que remeten a la unicitat i a l’irrepetible de cada individu. Retorçant la frase feta: l’arruga no és bella, o sí, però almenys és.

Lee también

Els pares i la mort digna

Josep Martí Blanch
La Promesa (sos amatxu) Documental sobre la eutanasia La familia Lorente Tellaetxe ha asistido hoy al preestreno de ‘La promesa’, el documental sobre la última etapa de la vida de Maribel Tellaetxe, con el que sus allegados siguen impulsando la despenalización de la eutanasia

Totes aquestes qüestions obeeixen al marc de decisió de cada persona, única sobirana del que vol quan s’aboca davant el mirall. Però hi ha lletra petita. Perquè aquestes decisions no sempre es prenen en les millors condicions. El trastorn dismòrfic corporal, el quadre psiquiàtric que deriva de la preocupació excessiva i permanent per defectes reals o imaginaris, no és una cosa que es pugui prendre de broma.

D’aquí la importància del metge estètic que és capaç de reconèixer, fins i tot anant en contra del seu interès crematístic, que té al davant un malalt i no un client. I que la consulta adequada per tractar-lo no és la seva sinó la de companys que exerceixen altres especialitats. Una cara, ni la nostra ni la dels altres, no hauria de deixar de sonar-nos mai. Tret que preferim viure entre estranys i ser-ho també per a nosaltres mateixos.

Etiquetas
Mostrar comentarios
Cargando siguiente contenido...