bet365

“Avui ric com mai”

Tinc 69 anys. Soc d’Albacete i visc a Madrid. Soc periodista, això no prescriu. Estic casat i tenim un fill, en Curro (40). ʴDZíپ? Progressista. Creences? No hi crec, tot i que tampoc soc ateu. M’apassiona la música: toco la guitarra des de jove i canto per Serrat i per Víctor Manuel. (Foto: Xavier Cervera)

Pedro Piqueras,periodista, presentador d’informatius de televisió jubilat

Pluja, vent, fred, neu...

Tampoc no ho vaig dir tant.

dzíپ!

Pel carrer, des de l’altra vorera, un paio movia les mans i em cridava: “ dzíپ!”. Que injust.

Per què ho sentia com a injust?

Home, reduir cinquanta anys de periodisme rigorós a això... és injust!

La gent l’estima, no s’amoïni.

Deu ser que faig pinta d’honrat.

Fins a 12 milions de teleespectadorsveien cada dia el seu Telediario el 1989.

“Tens cinc minuts per decidir-te”, em va desafiar Pilar Miró en oferir-me’l, el 1988. I vaig assumir aquella alta responsabilitat.

Jo el vaig entrevistar el 1991, quan presentava el Telediario de les 21 h.

I què li vaig dir?

“Hauria de pensar més en mi mateix!”: buscava temps per a la seva guitarra.

Doncs mira, he aguantat 34 anys més! Ja feia temps que pensava a tenir tot el meu temps per a mi... I m’he jubilat.

Li ha costat?

Mai oblido la frase que de nen em va dir el meu pare passant per un cementiri: “Aquest lloc és ple d’imprescindibles”.

Era molt esclau donar la cara cada dia?

Vam compartir vostè i jo una llarga sobretaula amb amics fa uns mesos, i ara som aquí conversant... Fa un any jo no ho hauria pogut fer! Em sento alliberat i alleujat.

La seva dona viu bé tenir-lo a casa?

Ha, ha, sí! Ara compartim moltes més coses, visites, amics, viatges... L’altre dia vam passejar amb amics per Albarrasí i la meva dona em va dir una cosa impactant.

Què li va dir?

“Pedro... no t’havia vist mai riure com acabes de riure!”. Ric com mai.

Oh, sí que és una observació potent, sí.

Ja no he de maquillar-me ni encorbatarme ni estar pendent de tot ni he de suportar les queixes, les pressions...

Quin informatiu ha estat el més perfecte dels milers que ha fet?

No, no existeix aquest suposat informatiu perfecte: sempre falla alguna cosa!

I quin va ser l’informatiu més tens?

La vaga general del 14- D del 1988: Pilar Miró va decidir emetre el Telediario ... Tot Espanya em mirava! El govern, els sindicats... Por escènica, palpitacions!

I el seu moment més trist?

El maltractament a Pilar Miró, acusada en fals de comprar uns draps, atacada per polítics, periodistes... Això la va matar.

Tant com això?

En bona part això va matar Pilar Miró.

Abans de TVE, vostè va estar a RNE...

Setze anys de ràdio, la meva passió. De nen, el pare escoltava Carrillo d’amagat en un transistor. Decennis després, vaig poder explicar-l’hi a Carrillo...

Van viure la guerra, els seus pares?

La meva mare a Barcelona, de nena, on el seu pare era guàrdia civil republicà. Va patir els bombardejos del 38 i, mentrestant, va aprendre català i me’l va transmetre.

Parla vostè català, Pedro?

A Albacete, i més quan vaig començar a escoltar Serrat i cantar cançons seves.

Anava vostè per a cantant?

Era el meu somni, i vaig ser col·lega d’ Ismael, el de La Banda del Mirlitón.

“Que te saluda con esta canción...”.

Durant aquests 50 anys molts cops m’he penedit de no haver continuat cantant...

I què ha estat el millor d’aquests anys?

Cada cop que informava des de llocs de la notícia, el volcà de La Palma, terratrèmols, conflictes.... I allà coincidia amb el meu competidor, Franganillo, de TVE...

I ara és el seu successor a Telecinco.

Jo mateix el vaig proposar. I el seu contracte amb Telecinco es va forjar discretament a casa meva! Som amics, també amb Vicente Vallés. Tenim amistat tots tres.

Rivals i amics? De debò?

Rivalitzar no és enemistar-se. Competir no és odiar-se. Ens respectem i apreciem. Tant de bo fos igual entre polítics! I no anar cavant trinxeres i aixecant odis.

Firmo tot el que acaba de dir.

Sento insults al Parlament i m’entristeixo: són hooligans ! És psicopàtic, ensenya a la gent a enfrontar-se per idees... en comptes de ser amics i conviure.

Quin és el seu lema com a periodista?

Perseguir la veritat t’acosta a la veritat.

El món que ens ve, què creu que ens oferirà als europeus?

En la cultura és on trobarem la nostra força: sabem que la nostra unió forjada després de la guerra, des del 1945, ha proveït el món més estable i pacífic conegut.

Què és el que més el preocupa?

El pantallisme, l’anestèsia juvenil davant les pantalles.

Quin és el seu principal defecte? Pregunta de l’entrevista de fa 34 anys.

I què li vaig respondre?

“No li’n donaré pas pistes”.

Ah, no he canviat tant: tampoc en això.

Mostrar comentarios
Cargando siguiente contenido...