bet365

“La lluita de les dones iranianes és una història d’humanitat”

Eran Riklis

En el marc del BCN Film Fest concursa amb Leer Lolita en Teherán , adaptació del best-seller autobiogràfic de la professora de literatura anglesa i escriptora iraniana Azar Nafisi

PARIS, FRANCE - MARCH 20: Eran Riklis attends the

El cineasta israelià davant d’un pòster de la pel·lícula basada en el llibre de l’escriptora iranianaAzarNafisi

Stephane Cardinale - Corbis / Getty

Fa anys que el director israelià Eran Riklis està dedicat a un cinema de marcat accent social, amb què destaca històries de persones que s’enfronten a la falta de drets i de llibertat com La novia siria o Los limoneros . En el marc del BCN Film Fest concursa amb Leer Lolita en Teherán , adaptació del best-seller autobiogràfic de la professora de literatura anglesa i escriptora iraniana Azar Nafisi, que als anys noranta va reunir clandestinament a casa seva algunes alumnes per llegir llibres prohibits al seu país com Lolita , de Nabokov, o Orgull i prejudici , de Jane Austen.

Viure a Tel-Aviv

És molt dolorosa, però si comparo la meva vida amb la d’un nen palestí a Gaza, la seva és molt pitjor”

Com acaba un cineasta israelià fent una pel·lícula sobre la història de resistència d’una professorairaniana?

Vaig llegir el llibre el 2008, cinc anys després que sortís publicat, i em va encisar. Sé que es va parlar amb directors nord-americans sobre la possibilitat de fer-ne una pel·lícula, però l’Azar volia que fos algú europeu. El 2016 vaig tornar a rellegir-lo i em va estranyar que encara no s’hagués fet cap pel·lícula, així que vaig volar als Estats Units per parlar amb ella. Era una història molt forta. Vaig sentir que em pertanyia, que era part del meu estil cinematogràfic, sobre dones que s’han d’enfrontar a situacions polítiques i socials complicades. I realment em vaig proposar de dirigir-la. L’Azar va confiar en mi.

Què li va impactar tant del llibre per portar-lo a la pantalla gran?

Quan el vaig llegir vaig pensar que no es tractava només d’una història sobre dones iranianes. El vaig veure com una història universal sobre humanitat. Quan expliques la història d’algú més, te l’has de fer teva. I per mi no s’ha tractat mai de la ubicació ni del context. Es tracta de persones que lluiten contra l’opressió, un tema que sempre he volgut explorar a la meva obra.

Sens dubte la història de l’ Azar és la d’una dona valenta...

Molt valenta, que es nega a acatar ordres absurdes. Està segura que llegir aquells llibres prohibits pot ajudar altres dones a obrir-se mentalment i realment les ajuda, però també paga un preu alt per això. La veig com una dona sensible i assenyada que prova de comprendre el món tal com funciona. Em sembla interessant pensar en això quan penso com va escriure sobre els homes de Teheran als anys vuitanta, especialment els de la universitat, que són islamistes clàssics. Però no són monstres. Anaven a la universitat i els que estudiaven amb ella literatura anglesa li retreien que Lolita no estava permès i que els feia sentir incòmodes, però l’Azar intentava que veiessin més enllà, debatre sobre el que llegien i raonar els seus punts de vista.

Per vostè era important que les actrius fossin iranianes?

Sí. I no va ser fàcil. La majoria estan exiliades. Viuen a París, Londres, Berlín, Nova York, Los Angeles... Certament gairebé totes elles tenen algun tipus de relació amb el seu personatge. Golshifteh Farahani, que encarna l’ Azar, o Zar Amir Ebrahimi van deixar el país quan tenien uns 25 o 26 anys. I tenien una carrera a l’ Iran. És a dir que per qüestions polítiques, per les normes socials i per estupideses, se’n van haver d’anar. La Golshifteh, per exemple, se’n va anar el 2008 i no hi va tornar mai. No havia fet cap pel·lícula en persa, i aquesta és la primera vegada que en fa una en el seu propi idioma. D’alguna manera vaig sentir que la vida d’aquestes dones, les actrius, és un reflex dels personatges de la pel·lícula i viceversa.

Han passat més de 20 anys des de la publicació del llibre i les dones iranianes continuen lluitant pels seus drets. Com veu la situació?

Recordo que l’Azar em va dir: “La meva mare lluitava, jo continuo lluitant, i ara la meva filla també”. Però crec que la lluita té dos camins: un és que et quedis i lluitis al teu país i un altre que decideixis marxar a un altre lloc perquè no aguantes més. És una gran tria que has de fer i ara ho veig en mi mateix. Malgrat el moment boig del conflicte a Gaza, sento que m’he de quedar i no ser un exiliat. És molt dolorós viure a Tel-Aviv, ara. I, tot i això, la vida continua. És una situació realment complexa. Però continuo pensant que si comparo la meva vida amb la d’un nen palestí a Gaza, la seva és molt pitjor.

Etiquetas
Mostrar comentarios
Cargando siguiente contenido...