L’hora dels vaticanistes
El món té dues teocràcies on els caps d’Estat són elegits de manera vitalícia i, en conseqüència, no han d’entabanar electors, escriure tuits enginyosos o prometre mà dura amb la immigració: la República Islàmica de l’Iran i l’ Estat de la Ciutat del Vaticà.
O tres si donem idees a Trump i els aduladors que l’envolten...
En matèria de teocràcies, no hi ha color. Mentre el Guia Suprem, el gran aiatol·là Ali Khamenei, fa cara de pomes agres, persegueix les joves i així que et descuides desestabilitza el golf Pèrsic, el Sant Pare és més de somriure, perdonar pecats i parlar dels pobres, costum éǻé i això que abunden. Ja ho deia ahir l’amic Gómez Pin en aquest mateix diari: “Cal felicitar-se que a Barcelona no hi hagi gossos abandonats; però, en canvi, no del fet que sí que hi ha moltes persones abandonades”.
Parlar de teocràcies és delicat. Els seus dirigents callen quan no tenen res a dir. Viuen sense calendari electoral ni fulls de ruta, cosa que permet reflexió i treball amb assossec. En segon lloc, estan governades per homes cèlibes i sense sogra, encara que ningú aquí no està equiparant el país dels aiatol·làs amb la Santa Seu i la cadira vacant de Sant Pere.
El Vaticà no és l’Ajuntament, que ja estaria muntant un “procés participatiu”
Quan l’instantani ho sembla tot, informar del Vaticà i assabentar-se del que s’hi cou exigeix una gran capacitat d’anàlisi, anys de dedicació i certs valors periodístics a la baixa com ara llegir abans d’escriure, no cremar mai les fonts i tenir molta paciència.
El premi al seguiment de la vida vaticana arriba quan un Papa se’n va per ajuntar-se amb els seus. L’hora dels vaticanistes! Brillen llavors, gaudeixen amb uns dies de reconeixement i ens il·luminen amb travesses que rares vegades es compleixen, no perquè els vaticanistes no l’encertin, sinó perquè no hi ha qui sàpiga els designis divins i el conclave manté codis antics (sort que són de retocar poques coses. Hi ha cap anunci electoral més reeixit que la fumata blanca?).
I donem gràcies que el Vaticà no és l’ Ajuntament de Barcelona, que ja estaria organitzant un “procés participatiu” per elegir el successor de Francesc! Que l’elegeixin els cardenals: hi confio.