Alberto González, amador confés
EL PATI DIGITAL
No li quedaven gaires cartes per jugar. Bé, sí, una. La que va fer enviar al seu advocat al lletrat de l’altra part per mirar de redimir el seu engany. “De comú acord amb Alberto González, els comunico que és voluntat ferma d’aquesta part assolir una conformitat penal, reconeixent íntegrament els fets”, li va fer escriure. Tot seguit, el més dolorós. Reconèixer-ho, la revelació: “Certament s’han comès dos adulteris contra la Fruiteria Pública”. Queda clar, doncs, que ha estimat molt algunes altres, però que encara estima la seva parella. L’Alberto González és, doncs, amador confés.
Alberto González Amador, parella d'Isabel Díaz Ayuso
Sense ànim de defraudar, però la història és inventada. O més aviat, reinventada, un remake. Perquè no es poden dir les coses com són, pel seu nom, a no ser que s'ambicioni una demanda de conciliació. La foto que acompanya és aleatòria... del primer Alberto González que hi ha a la base de dades, ves... Cal ser pràctic, avui dia. Ara es porten les coses espesses i la xocolata clara, dir al pa vi i al vi pa. Si no, la querella amenaça de fer-te anar ’aԳٱ –– o 貹’lԳٱ –segons la i MAR, àlies –. Es fa imprescindible, a més, assegurar el tret per no ser reclamat: quants albertos gonzalessos hi pot haver al món? 350.951, segons dades del 2020 i del 2021? Salvats!
Dir sense acabar de dir. Amb semantismes, si cal. L’amo d’Azrael l’obliga a menjar-se com a bon gat tots aquells que veu a Gaza com barrufets i l’ONU es veu impel·lida a fer servir el condicional o un temps verbal supositiu per parlar de genocidi.
O dir sense dir, directament. Un text d’una revista es postula al Trofeu Subterfugi 2024 després de l’esforç titànic per suposadament evitar concretar amb ets i uts durant tota la peça la condició sexual d’un net de l’emèrit. “Més que companys de pis, són amics profundament units que tenen valors i metes semblants”, s’hi llegeix, per exemple. “U en aquest article de 45 formes diferents”, comenta @jl_piqueras.
L’eufemisme com a art. Però si hi ha qui confessa un assassinat és un assassí confés. Perquè ho ha reconegut i per molt que encara no ho sigui des d’un punt de vista judicial. Dir que no ho és, de confés, és enganyar, perquè les afirmacions no s’usen exclusivament en termes judicials. Abans que res, són termes del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), no de textos jurídics.
Així que si admeto que soc un gana perquè m’he menjat l’última oliva sense esperar que tothom s’assegués a taula, soc un gana confés. No necessito que m’ho reconegui un jutge. I si algú confessa que ha defraudat (i a sobre, negre sobre blanc), és un defraudador confés, a més d'amador.